El divendres passat vam anar tota la classe al cine a veure la pel·lícula 100 metros. La pel·lícula tracta d'un pare de família al qual li diagnostiquen esclerosis múltiple i, segons tots els pronòstics, en un any no podrà caminar ni 100 metres. Però el protagonista, després d'acceptar que pateix la malaltia, decideix plantar-li cara i participar en la prova de triatló anomenada Ironman per demostrar a tothom que rendir-se mai és una opció.
Per qui no conegui aquesta malaltia, l'esclerosis múltiple és una malaltia autoimmunitària que afecta el cervell i la medul·la espinal. Les cèl·lules immunitàries del nostre cos reconeixen com un antigen la mielina que recobreix els nervis, danyant-la i provocant que els impulsos nerviosos disminueixin o s'aturin. Actualment, la causa de la malaltia és desconeguda i no té cura. Els tractaments que existeixen l'únic que fan és retardar l'evolució de la malaltia i intentar controlar els signes i símptomes per ajudar a la persona a mantenir una qualitat de vida normal.
Personalment, crec que l'evolució que mostra la pel·lícula del comportament del protagonista és admirable i un exemple de com hem d'afrontar les persones els nostres problemes. Al principi, quan el diagnostiquen la malaltia, entre en depressió per la incertesa de quan patirà un brot i quines seran les seqüeles que deixarà en ell. Però després de setmanes de depressió i aïllament, el personatge decideix centrar els seus esforços a entrenar per la prova Ironman i demostrar-se a ell mateix i a totes les persones que es troben al seu voltant que cap malaltia podrà arruïnar els seus somnis a la vida i que amb esforç i dedicació tot s'acaba aconseguint.
Em sento identificat amb aquesta actitud, ja que també estic intentant aconseguir un dels meus somnis, estudiar medicina a la universitat. Quan vaig acabar batxillerat i vaig veure que la nota no m'arribaria per entrar a medicina em vaig deprimir perquè m'havia esforçat molt els dos cursos anteriors i sentia que aquest esforç no havia servit de res. Tenia dues opcions, per una banda estudiar un altre grau que no m'acabava de convèncer, i per una altra no rendir-me i estudiar un cicle formatiu de grau superior per intentar entrar a medicina un altre cop. Finalment, em vaig decidir per la segona opció i per aquesta raó actualment estic estudiant el cicle d'higiene bucodental. Ara estic content per haver-me decidit per aquesta opció, ja que si les coses van com fins ara el pròxim curs estaré a la universitat estudiant el que realment m'agrada. No em vaig rendir i vaig decidir lluitar pel meu somni a l'igual que tampoc ho va fer el protagonista de la pel·lícula.
Finalment, penso que aquest tipus de pel·lícules no tenen la repercussió mediàtica ni la publicitat que tenen altres tipus de pel·lícules més comercials (com per exemple el cas de les pel·lícules de Star Wars en els últims anys), i al final poca gent va al cinema a veure-les. Crec que des dels diferents organismes haurien de promoure més aquest tipus de pel·lícules que tracten sobre malalties molt desconegudes per gran part de la població i que poden apropar una mica als espectadors l'estil de vida que han de portar les persones que les pateixen.
